"Quan algú et mira als ulls, pot ser etern si no t'espantes..."

Mirar als ulla a les persones. Per què ens costa tant fer-ho? Per vergonya? Jo crec que més aviat és per por. Els ulls són com un reflexe de l'ànima, crec, que quan mires algu als ulls, si t'hi fixes bé, fins i tot, sembla que pots arribar a veure què està pensant aquella persona, és com si els ulls es tornessin transparents i ens deixessin veure el que sentim de debó. Per això tenim por, perquè quan mirem a algú, aquell algú també ens mira a nosaltres, i també pot veure els nostres sentiments. I què passa? tantes coses a amagar tenim que no som capaços ni de mirar a la gent als ulls? Tanta por, maldat hi ha en els nostres ments? Tanta inseguretat tenim que no deixem que intentin averigüar què ens passa pel cap per por de no ser acceptats? Per què no comencem a acceptar-nos tal i com som els uns als altres amb els nostres defectes, les nostres virtuds i ens deixem de tonteries? Estem tant absorbits per la societat, pels tòpics, que no som capaços de veure amb bons ulls a ningú. Com podem acceptar a algú si ni tansols ens acceptem a nosaltres mateixos? Algú em va dir algún cop que per ser acceptat, també s'ha d'acceptar, i s'ha de començar per un mateix, sinó és com començar la casa per la teulada.