Una retirada a temps sempre és una victòria

Un trapezista de circ camina per la corda fluixa, passet rere passet, primer un peu, després l’altre, cada cop s’acosta més a allà on vol arribar, ja quasi hi és, un somriure als llavis, abans de fer l’últim pas, agafa impuls i il•lusionat, fa un salt, però, pam, cau al buit. Tot allò que estava tocant amb la punta dels dits sembla estar més lluny que mai, ha de tornar a començar el recorregut per la corda, tornar a arriscar-se, intentar no tornar a caure, i arribar a l’altra banda de la corda. Ha d’arribar al seu objectiu, costi el que costi, i mai ha de deixar de somriure, a que ha de gaudir d’aquelles fantàstiques vistes que té des del capdamunt de la corda.

Llavors, el trapezista arriba al seu objectiu, i un cop ho ha aconseguit va amunt i avall de la corda, d’una banda a l’altra, sense problemes.

Al cap d’un temps, arriba un dia que aquesta corda, farta d’estar tant tibada comença a ressentir-se del pes aguantat, i comença a quedar més prima i dèbil. El trapezista s’ha de començar a plantejar que és el moment de marxar, baixar de la corda i buscar-ne un altre, una retirada a temps sempre és una victòria, però ell això no ho pot veure, no n’és capaç, és cec. Finalment la corda cedeix, es trenca i el trapezista cau al buit, però aquest cop per sempre, mentre altres trapezistes renoven la corda i ocupen el seu lloc.

Todo y nada, nada y todo

Pasar del nada al todo en un segundo,
Y a la nada volver en dos instantes.
Ofrecer molinos, pedir gigantes,
Y encontrarse sin aire respirando.

Mirar unos ojos y ver el mundo,
Y de reojo ver nubes radiantes.
Como dos ciegos he ingenuos amantes,
Sin querer querer, terminar queriendo.

Los pies en tierra con gruesas raíces,
Y desde allí volar divinamente,
Para curar así las cicatrices.

Hablar gritando silenciosamente,
Para conseguir ver que sin matices,
Todo y nada no dura para siempre.

Respiro

Respiro, ho dono tot i no dono res, caic, em fan caure i faig caure; m’aixeco i aixeco, em cremo i em congelo; m’arrisco, em fan arriscar-me i s’arrisquen, i ploro, em fan plorar i faig plorar; i tinc por, em fan por, faig por; i ric, i somric, I em fan somriute, I em panceixo, em fan pancir, I faig pancir; visc, em fan viure I faig viure, sóc feliç, faig feliç, em feu feliç...

Lluny de tot, lluny de tu

Música de fons, però com si no hi fos, els pèls d’un pinzell que ballen sobre una fusta, el tacte d’aquest amb la pintura, la sensació de fer una simple pinzellada, mirar el quadre, i ja no hi ets, ja no existeix res més. El so de l’aigua al remoure el pinzell per netejar-lo fa que et miris tot el conjunt i trinis a centrar-te en una part concreta, lluny de tot, lluny de tu mateix, i així, anar fent, pinzellada a pinzellada, deixant que el temps passi, sense que res importi, només els colors, les llums i les ombres.

Fes el que vulguis

Plora, salta, crida, balla, camina, corre, atura't, enfada't, reconcilia't, abraça, fes un petó, dos, tres, els que vulguis, estima, menja, parla, calla, recorda i oblida, juga, diverteix-te, envolta't de les persones que estimes, dibuixa, esborra, pinta, fes pinzellades a l'atzar, canta, agafa la guitarra, toca acords sense sentit, fes el que vulguis, però sigues feliç.

La vida s'acaba quan el destí vol...

100 històries explicades,
Hores i hores davant seu,
Escoltant batalletes antigues,
Que per sempre seran dins meu.

L’amor d’una mare pels seus fills,
La devoció d’una àvia pels seus nets,
Donant fins i tot el que no tenia,
Per fer que tots estiguessin bé.

La vida comença un dia qualsevol,
Com quan a la primavera floreix un clavell,
La vida s’acaba quan el destí vol,
Com un estel fugaç que il•lumina el cel.

Estimar, apreciar, i recordar com si fos ahir,
Tot comença i tot s’acaba,
Però el final també és un principi,
El que nosaltres som, tu ho vas ser,
I el que tu ets, tots ho serem. ♥

Fragilitat

La fragilitat és aquella copa de cava feta d'un vidre molt delicat i prim, que a causa d'un petit cop s'esquerda i es trenca en mil bocins irregulars, impossibles d'ajuntar per fer que la copa torni a estar sencera com abans. Sempre faltarà un trosset que s'haurà perdut, sempre quedaran les grans esquerdes que ens recordaran que aquella copa ha estat trencada, que era fràgil, però que potser ara ho és més...

I allà deixes de ser tu...

L’aire bufa, fort, tan fort que s’emporta totes les distraccions, el so d’uns tambors de fons, un paisatge esplèndid i la ment en blanc. El vent et mou els cabells, et a balancejar-te una mica, t’atures, mires cap avall i una pluja de cascavells et recorre per dins. Et sents lluny de tot però alhora aprop. Mires avall, una gran distancia et separa del terra mires el cel, blau amb algun núvol de cotó. Poses el cap recte i envies la mirada a l’horitzó, just al punt on el mar i el cel es confonen, i allà deixes de ser tu, deixes de pensar i sents com si volessis, com si tot ho estiguessis veient des de dalt d’un núvol...

"Hablar sin decir nada nunca fue tan divertido..."

Las personas somos capaces de comunicarnos mediante silencios. Una pausa en medio de una discursión, una mirada, una simple sonrisa o un destello, un brillo en ŀos ojos son capaces de decir muchas cosas, expresar muchos sentimientos que no somos capaces de expresar mediante palabras. Un abrazo, un roce de manos, subir la mirada al cielo, parpadear muchas veces en una milesima de segundo. Pequeños gestos, detalles casi invisibles, que parecen absurdos, pero las personas nos guiamos por ellos y a veces preferimos hablar sin decir nada...