Paraules...

Paraules dites sense cap mala intenció, o potser sí, dirigides a tu, o no, però que t’afecten. Entren dins teu i et destrossen, fan que et sentís fatal, que et sentís culpable, que creguis que no haguéssim arribar a aquests extrems si tu haguessis fet més, si haguessis donat tot el que podies. Però de sobte, penses, recordes  tot el que ha passat i te n’adones  que no és cert, que no en tens pas la culpa, que has donat  més del que podies donar, i que si s’ha decepcionat amb algú no ha de ser amb tu.

Tot i així, et segueixes sentint com una merda perquè veus que algú a qui deus tant sembla que ja no creu en tu, que aquella persona  ha canviat tant, que s’ha caigut d’aquell altíssim pedestal on la tenies, que en part ha sigut culpa de tots, sí, que hi ha paraules que s’escapen quan un està en calent, també, però ens coneixem, i sé que si hagués volgut, s’hagués callat i sé que sap que aquelles paraules, totalment certes, però que no calia dir, només ens afectaran a 4 persones, les que hi som sempre, les que ens esforcem, les que prioritzem aquelles tardes a fer altres coses i les úniques a les que ens importaran aquelles paraules.

Perquè sí, perquè aquella mitja promesa que em va fer fa quasi un any la va complir, no de la manera que m’esperava, però la va complir, però totes les coses que han passat, ja han passat, entre tots ens vam proposar oblidar-ho però si en aquell moment ho vam deixar estar no ens ho hem de retreure ara, perquè això em zona, em zona massa, em recorda massa a quelcom que no vull recordar, allò que em va canviar la personalitat tan sobtadament, allò que va fer que el dia 21 de juny de l’any passat, passés el que va passar i comportés tot el que va venir després.