La caixa tonta

“La caixa tonta” ja ho deia la meva àvia quan era ben petita “ara és molt entretinguda,  però ja veureu, algun dia acabarà absorvint les persones i empitjorant la societat”, qui m’havia de dir, llavors, quan asseguda al terra del menjador mirava absorta “Els Barrufets”,  que la meva àvia tenia raó.

Abans, quan tenia cinc anys, només hi havia vuit canals, almenys a casa meva: el canal 1, televisió espanyola, on, des del punt de vista de nena de cinc anys, hi feien telenovel·les, pel·lícules antigues i telenotícies; el canal 2 (TVE2) hi feien documentals, sempre; TV3 era el número 3 al comandament, allà hi tenien des dels meus dibuixos preferits fins a sèries i telenotícies; El canal 4 era el 33, on hi feien documentals i programes de música. També hi havia el cinquè canal, Telecinco, on hi feien els programes dels quals sempre parlaven les nenes de la meva classe i dels quals jo mai en sabia res; Antena 3 era el sisè botó, allà hi feien sèries i concursos. Després, hi havia el canal 7, sempre amb ratlles grises, unes imatges distorsionades i un so impossible de desxifrar.  Finalment hi havia el canal 8, on si el posaves abans de les vuit del vespre, que feien el telenotícies Blanes, només veies un fons blanc amb puntets negres i, de fons, sonava ràdio Blanes.  Aquí s’acabaven els canals, no n’hi havia més.

Ara, cada cop que faig “zapping” m’hi passo deu minuts per recorre’m els quaranta-tres canals que tinc actualment, entre els qual hi ha alguns, bastants, de telebotiga, d’altres de telenovel·les, sí aquelles que miren les àvies després de dinar, ara n’hi ha tantes que no saben amb quina quedar-se.  Hi ha canals especialitzats en nens, amb dibuixos les vint-i-quatre hores de dia, la meva pregunta és : quin nen està despert a les tres de la matinada per veure “Winnie the Po”. Després també hi ha els canals exclusius per esports on podem descobrir esports dels qual no en sabíem res, com ara el kroftball (semblant al bàsquet) i on, a les tertúlies pots veure com estan posicionades políticament les diverses cadenes de televisió. També hi ha els canals on estan informant el que passa al món durant tot el dia, cosa que va molt bé perquè no ens hem d’esperar al telenotícies per saber el que ens interessa. Llavors ve quan una cadena en compra una altra i agafa un canal d’informació bastant bo i el transforma en un canal on podem veure a quatre “chonis*” i quatre “canis*” convivint en una casa i tirant-se els plats pel cap a la mínima. Si seguim mirant aquest ampli i interessant catàleg, també troben canals on bàsicament s’hi passen anuncis, de tant en tant, els interrompen i posen una sèrie bona durant una estona i després, tornen amb els anuncis fins que els tornen a interrompre. Després,  també tenim les cadenes locals, sí, exacte, aquelles que només mirem quan creiem que nosaltres o algun conegut hi apareixerà. Finalment tenim aquelles que més temia la meva àvia, són els que intenten inculcar-nos quelcom, o bé la creença en una religió o un patriotisme extremat.

Quant als canals de tota la vida, un ja no existeix, un altre entra dins dels grup de les “chonis” i els “canis” barallant-se i predicant la incultura pel món, i un altre és un canal d’anuncis amb telenotícies, sèries i programes que els interrompen. Els altres són bastant decents, o almenys, segueixen en la seva línia.

Per tant, podem concloure que abans teníem vuit canals relativament bons, avui en tenim quaranta-tres dels quals només val la pena mirar-ne quatre, dit això, com diria en Shuster “no hace falta decir nada más”, tot i que m’agradaria afegir que val més la qualitat que no la quantitat.

*Cani:  també conegut com  a “ homo escorius canis” és una espècie addicta a l’or i al soroll extremadament grotesc altament estúpid i tonto que obstrueix les neurones amb una intel·ligència inferior a la de una rata que habita als carreres del nostre país. També hi ha les anomenades chonis que són els exemplars femenins. (Per a més informació: www.frikipedia.es/friki/cani).