Pors...

Tenim por. Por a què? Por a sortir al carrer un dia a la nit? Por a passejar per casa quan està tot fosc? Por a dir quelcom? Por a expressar què és realment el que pensem? Aquesta por marxa quan ens hi afrontem, quan sortim de nit al carrer i no hi ha ningú i, per tant, no ens passa res; quan passegem pel passadís fosc camí del lavabo a mitja nit i no ens trobem aquell horrible monstre amb el que portem tenint malsons des de petits; quan expressem els nostres sentiments  i no passa res dolent, simplement ens traiem un pes de sobre, sense perjudicar-nos. És llavors quan ens n’adonem, si afrontem les nostres pors no tornaran a aparèixer, o si menys no, no d’una manera tan forta com abans.

"Quan algú et mira als ulls, pot ser etern si no t'espantes..."

Mirar als ulla a les persones. Per què ens costa tant fer-ho? Per vergonya? Jo crec que més aviat és per por. Els ulls són com un reflexe de l'ànima, crec, que quan mires algu als ulls, si t'hi fixes bé, fins i tot, sembla que pots arribar a veure què està pensant aquella persona, és com si els ulls es tornessin transparents i ens deixessin veure el que sentim de debó. Per això tenim por, perquè quan mirem a algú, aquell algú també ens mira a nosaltres, i també pot veure els nostres sentiments. I què passa? tantes coses a amagar tenim que no som capaços ni de mirar a la gent als ulls? Tanta por, maldat hi ha en els nostres ments? Tanta inseguretat tenim que no deixem que intentin averigüar què ens passa pel cap per por de no ser acceptats? Per què no comencem a acceptar-nos tal i com som els uns als altres amb els nostres defectes, les nostres virtuds i ens deixem de tonteries? Estem tant absorbits per la societat, pels tòpics, que no som capaços de veure amb bons ulls a ningú. Com podem acceptar a algú si ni tansols ens acceptem a nosaltres mateixos? Algú em va dir algún cop que per ser acceptat, també s'ha d'acceptar, i s'ha de començar per un mateix, sinó és com començar la casa per la teulada.

Misteriosamemt feliç...

Amistat, n'hem sentit molt ha parlar però, realment, què és L'amistat?

Sincerament, crec que cadascú té una idea diferent sobre aquest terme,
Quan descobreixes quins són els teus amics de veritat és com si descobrissis un món no, i veus que a part de la biològica, tens una altra família.

Hi ha moments de la vida en què creixes, vas coneixent la get que t'envolta, i comences a adonar-te'n que aquest no és pas el teu lloc. "Que hi ha de ser, que ja el trobaràs" penses, però a mesura que va passant el temps, cansada d'esperar, et dónes per vençuda, i et planteges que en aquest món no hi ha lloc per a tu, que és com si fossis d'un altre planeta.

Arriba un moment en el què coneixes persones noves, Només de veure-les ja te n'adones que no són com els altres, que tenen quelcom que et fa estar genial amb ells, i amb tu també. Persones amb les quals jo no seria qui sóc ara, amb les què sé que, tal i com elles poden comptar amb mi, jo també ho puc fer amb elles, per les coses bones i per les dolentes. Aquestes persones a les què dec tant, les considero les meves amigues, ja que, d'alguna manera o altra, han fet que sigui misteriosament feliç.

No pensar, no sentir

No pensar, no sentir, es lo que me he propuesto esta mañana, cuando, después de un año sin saber nada de ti, has aparecido, como por arte de magia. Por un momento me has hecho creer que todo este tiempo no había pasado, que todo seguía igual, pero mi subconsciente ha reaccionado, las cosas han cambiado mucho, y yo, más.

Antes aguantaba tu sentido del  humor, incluso me llegaba a reír con esa risita tonta que me salía cuando te acercabas, pero ahora ya no.

En su momento, cuando te fuiste, hubiera dado lo que fuese para volver a pasar esas tardes a tu lado, esos veranos soleados y recibir esas llamadas interminables, pero hoy, un día extremadamente caluroso de abril, tanto que parece sacado de uno de esos veranos, me he dado cuenta de que, estando a tu lado, más que alegrarme me incomodabas.

No te lo tomes a mal, pero yo ya he hecho una cosa que hago muy a menudo ya que me gusta leer, que es pasar página. Y no, no quiero volver atrás, sólo los libros con un final feliz son los que me gusta releer, y éste, el de mi vida, todavía no ha terminado, por lo tanto no sé el final y no voy a volver.

Cuando se me ha pasado por la cabeza que éste verano sería como los de entonces, me he negado rotundamente. De momento no existe una máquina para volver al pasado, pero parece que el pasado sí que puede volver a ti, ya que tú eres el pasado, por lo tanto existes, sí, pero en lo más profundo de mi recuerdo, por eso tú, ya no tienes lugar ni en mi vida ni en mi corazón.

Quiero pero no puedo, o Puedo pero no quiero

Sabe que no puede seguir así, que se está haciendo daño a ella misma, que debería alejarse de él, pero es totalmente incapaz de hacerlo.

Cuando está a su lado siente que está genial con él y cuando está lejos siente que lo necesita cerca suyo, pero no, él nunca lo está. Él sabe que cuando la necesite  la tendrá allí, solo tendrá que llamarla e irá corriendo a ver qué pasa, como cuando un dueño llama a su perrito.

Los dos saben que  el problema no es que después de tanto tiempo de que pasara eso, volvieran a empezar, realmente lo que sucede, es que eso nunca terminó.

Ella siente que debería dejar de verle, pero es como cuando un fumador se propone no fumar más y a las dos horas le invitan aún cigarrillo, “la última vez” se dice, pero no, eso pasa más veces, siempre es la última vez, pero eso nunca termina.

El momento en que están juntos es el mejor momento de la semana, al día siguiente llegan los arrepentimientos. Ella maldice que su cabeza y su corazón no se pongan de acuerdo, y se pregunta ¿Por qué? ¿Por qué después de tanto tiempo sigue sintiendo la misma debilidad por é que hace tres años? ¿Será que quizás nunca lio llegó a olvidar?

Tiene claro que lo que debería hacer es zanjar el tema de raíz, pero es incapaz, así que, hasta que se decida a hacerlo, seguirá pasando unas fantásticas y felices horas los sábados por la noche para después estarse toda la semana comiéndose la cabeza.

Paraules...

Paraules dites sense cap mala intenció, o potser sí, dirigides a tu, o no, però que t’afecten. Entren dins teu i et destrossen, fan que et sentís fatal, que et sentís culpable, que creguis que no haguéssim arribar a aquests extrems si tu haguessis fet més, si haguessis donat tot el que podies. Però de sobte, penses, recordes  tot el que ha passat i te n’adones  que no és cert, que no en tens pas la culpa, que has donat  més del que podies donar, i que si s’ha decepcionat amb algú no ha de ser amb tu.

Tot i així, et segueixes sentint com una merda perquè veus que algú a qui deus tant sembla que ja no creu en tu, que aquella persona  ha canviat tant, que s’ha caigut d’aquell altíssim pedestal on la tenies, que en part ha sigut culpa de tots, sí, que hi ha paraules que s’escapen quan un està en calent, també, però ens coneixem, i sé que si hagués volgut, s’hagués callat i sé que sap que aquelles paraules, totalment certes, però que no calia dir, només ens afectaran a 4 persones, les que hi som sempre, les que ens esforcem, les que prioritzem aquelles tardes a fer altres coses i les úniques a les que ens importaran aquelles paraules.

Perquè sí, perquè aquella mitja promesa que em va fer fa quasi un any la va complir, no de la manera que m’esperava, però la va complir, però totes les coses que han passat, ja han passat, entre tots ens vam proposar oblidar-ho però si en aquell moment ho vam deixar estar no ens ho hem de retreure ara, perquè això em zona, em zona massa, em recorda massa a quelcom que no vull recordar, allò que em va canviar la personalitat tan sobtadament, allò que va fer que el dia 21 de juny de l’any passat, passés el que va passar i comportés tot el que va venir després.

Reflejos

Te miras al espejo, ¿Qué es lo que ves? Pues lo de cada mañana,: lagañas, ojeras, ese dichoso grano que no quiere marcharse, quizás otro de nuevo,... Si lo compararas con lo que veías hace tres meses, dirías que estás igual. En cambio yo, lo que veo hoy, es mucho distinto a lo que veía hace tres meses, y aún más si lo comparo con hace tres años.

¿Lo recuerdas? 15 de Septiembre de 2007, estabas a punto de empezar tu primer día de instituto. Te acercaste a mí, te lavaste la cara, te peinaste, te miraste, te volviste a mirar. Tus ojos me dejaban ver las ganas y la ilusión que tenías de empezar, a la vez, me transmitían miedo, pero aun así me decían que estabas segura de que todo saldría bien. Te pusiste los pendientes, te volviste a mirar, y te fuiste.

Ahora vayámonos un poco más cerca, hace tres meses. “Hace tres meses estaba igual que ahora”, pensarás. Te equivocas. Cuando te miraba, sólo me podía fijar en tu mirada. Triste, perdida, diciéndome que todo te daba igual, dándote por vencida, sin ganas de nada. Te miraba y no te reconocía, yo gritaba: ¡Sonríe!, lógicamente tú no me oías, estaba en el otro lado. No voy a decir que no lo intentabas, tus labios sonreían, pero tus ojos, tu mirada, y por lo tanto tu alma, no.

Y hoy, hoy te miro y veo a una chica muy diferente, pero a la vez mejor. Tu mirada me transmite felicidad, ganas, ilusión. Tienes que hacer cosas que preferirías no hacer, pero como hay que hacerlas las afrontas tan bien como te es posible. Tu alma sonríe, por lo tanto, tu mirada y tus labios también lo hacen.

Yo soy el espejo de tu rostro, y de tu físico, y la cara es el espejo del alma. De tal manera que, la imagen que ves reflejada cuando te miras en mí, no es más que el reflejo de tu interior. Si tú lloras, el reflejo llora, si tu te ríes, él se ríe, si tú estás feliz, sin lugar a dudas, la imagen que verás en mí, también estará feliz.

17-09-2010

La caixa tonta

“La caixa tonta” ja ho deia la meva àvia quan era ben petita “ara és molt entretinguda,  però ja veureu, algun dia acabarà absorvint les persones i empitjorant la societat”, qui m’havia de dir, llavors, quan asseguda al terra del menjador mirava absorta “Els Barrufets”,  que la meva àvia tenia raó.

Abans, quan tenia cinc anys, només hi havia vuit canals, almenys a casa meva: el canal 1, televisió espanyola, on, des del punt de vista de nena de cinc anys, hi feien telenovel·les, pel·lícules antigues i telenotícies; el canal 2 (TVE2) hi feien documentals, sempre; TV3 era el número 3 al comandament, allà hi tenien des dels meus dibuixos preferits fins a sèries i telenotícies; El canal 4 era el 33, on hi feien documentals i programes de música. També hi havia el cinquè canal, Telecinco, on hi feien els programes dels quals sempre parlaven les nenes de la meva classe i dels quals jo mai en sabia res; Antena 3 era el sisè botó, allà hi feien sèries i concursos. Després, hi havia el canal 7, sempre amb ratlles grises, unes imatges distorsionades i un so impossible de desxifrar.  Finalment hi havia el canal 8, on si el posaves abans de les vuit del vespre, que feien el telenotícies Blanes, només veies un fons blanc amb puntets negres i, de fons, sonava ràdio Blanes.  Aquí s’acabaven els canals, no n’hi havia més.

Ara, cada cop que faig “zapping” m’hi passo deu minuts per recorre’m els quaranta-tres canals que tinc actualment, entre els qual hi ha alguns, bastants, de telebotiga, d’altres de telenovel·les, sí aquelles que miren les àvies després de dinar, ara n’hi ha tantes que no saben amb quina quedar-se.  Hi ha canals especialitzats en nens, amb dibuixos les vint-i-quatre hores de dia, la meva pregunta és : quin nen està despert a les tres de la matinada per veure “Winnie the Po”. Després també hi ha els canals exclusius per esports on podem descobrir esports dels qual no en sabíem res, com ara el kroftball (semblant al bàsquet) i on, a les tertúlies pots veure com estan posicionades políticament les diverses cadenes de televisió. També hi ha els canals on estan informant el que passa al món durant tot el dia, cosa que va molt bé perquè no ens hem d’esperar al telenotícies per saber el que ens interessa. Llavors ve quan una cadena en compra una altra i agafa un canal d’informació bastant bo i el transforma en un canal on podem veure a quatre “chonis*” i quatre “canis*” convivint en una casa i tirant-se els plats pel cap a la mínima. Si seguim mirant aquest ampli i interessant catàleg, també troben canals on bàsicament s’hi passen anuncis, de tant en tant, els interrompen i posen una sèrie bona durant una estona i després, tornen amb els anuncis fins que els tornen a interrompre. Després,  també tenim les cadenes locals, sí, exacte, aquelles que només mirem quan creiem que nosaltres o algun conegut hi apareixerà. Finalment tenim aquelles que més temia la meva àvia, són els que intenten inculcar-nos quelcom, o bé la creença en una religió o un patriotisme extremat.

Quant als canals de tota la vida, un ja no existeix, un altre entra dins dels grup de les “chonis” i els “canis” barallant-se i predicant la incultura pel món, i un altre és un canal d’anuncis amb telenotícies, sèries i programes que els interrompen. Els altres són bastant decents, o almenys, segueixen en la seva línia.

Per tant, podem concloure que abans teníem vuit canals relativament bons, avui en tenim quaranta-tres dels quals només val la pena mirar-ne quatre, dit això, com diria en Shuster “no hace falta decir nada más”, tot i que m’agradaria afegir que val més la qualitat que no la quantitat.

*Cani:  també conegut com  a “ homo escorius canis” és una espècie addicta a l’or i al soroll extremadament grotesc altament estúpid i tonto que obstrueix les neurones amb una intel·ligència inferior a la de una rata que habita als carreres del nostre país. També hi ha les anomenades chonis que són els exemplars femenins. (Per a més informació: www.frikipedia.es/friki/cani).

Inseguridad...

Inseguridad, básicamente es eso, no ser capaz de decir qué es realmente lo que pienso. No conseguir olvidar todas esas palabras que revolotean por mi cabeza como mariposas y se meten en todo lo que pienso, siempre, diga lo que diga, haga lo que haga, están allí para recordarme que mi cerebro tiene que estar en otro lado, pensando en lo mismo en todo momento, sabiendo que a la mínima que pueda despistarme ese sentimiento volverá, como un boomerang.

Cuando algo te importa y te afecta, por mucho que lo eches fuera, que hagas un paquete y lo envíes años luz de aquí, volverá, tarde o temprano, para recordarte que hay algo que está allí, y que está a medias, que no está clara ni solucionada y que debes hacerlo, decirlo, para conseguir tu tranquilidad emocional y que esas mariposas que se meten en tu cerebro salgan volando y no vuelvan.

Y las mariposas siguen sin marcharse, les gusta jugar, volar de un lado a otro de mi cerebro y meterse dentro de cada pensamiento. Cada cosa que veo, oigo o siento, tiene una pequeña mariposa que me recuerda esas palabras seguramente dichas con buena intención, solamente eso, sin ninguna otra finalidad. Palabras que me confunden, que están en la frontera entre la gran amistad y lo que podría ser algo más. Palabras que hacen que mi consciencia se divida en dos partes: la que me dice que adelante, que sin miedo, que le diga lo que piense sin más, que todo va a salir bien y que si no sale, me habré quitado un peso de encima. Y la otra, la que me dice que es imposible que él sienta lo mismo que yo, que he malinterpretado sus palabras y que no debo decirle nada porque puede que su reacción no sea la esperada.