Un trapezista de circ camina per la corda fluixa, passet rere passet, primer un peu, després l’altre, cada cop s’acosta més a allà on vol arribar, ja quasi hi és, un somriure als llavis, abans de fer l’últim pas, agafa impuls i il•lusionat, fa un salt, però, pam, cau al buit. Tot allò que estava tocant amb la punta dels dits sembla estar més lluny que mai, ha de tornar a començar el recorregut per la corda, tornar a arriscar-se, intentar no tornar a caure, i arribar a l’altra banda de la corda. Ha d’arribar al seu objectiu, costi el que costi, i mai ha de deixar de somriure, a que ha de gaudir d’aquelles fantàstiques vistes que té des del capdamunt de la corda.
Llavors, el trapezista arriba al seu objectiu, i un cop ho ha aconseguit va amunt i avall de la corda, d’una banda a l’altra, sense problemes.
Al cap d’un temps, arriba un dia que aquesta corda, farta d’estar tant tibada comença a ressentir-se del pes aguantat, i comença a quedar més prima i dèbil. El trapezista s’ha de començar a plantejar que és el moment de marxar, baixar de la corda i buscar-ne un altre, una retirada a temps sempre és una victòria, però ell això no ho pot veure, no n’és capaç, és cec. Finalment la corda cedeix, es trenca i el trapezista cau al buit, però aquest cop per sempre, mentre altres trapezistes renoven la corda i ocupen el seu lloc.
