Crònica d'un dia entre pinzells...

Nou del matí, el primer que fas és agafar un pinzell i començar a pintar. Corre l’aire, encara no fa calor, ho prepares tot, mires com ho vas deixar ahir i decideixes per on començaràs avui. Seus al tamboret ja que la paret està arran de terra, mentre pintes estires les cames, les arronses, les creues, per un moment penses que tan de bo poguessis  treure-te-les i posar-te-les, et fan més nosa que servei.  Encens la música, avui sona de fons un disc de La Gossa Sorda, ahir, La Pegatina. Et relaxes i t’evadeixes del món. Ara només existeixes tu, la paret els pinzells  la pintura, res més, poc a poc i anar fent. De tant en tant aquesta tranquil·litat en aquest núvol paral·lel al món s’esfuma uns instants quan apareix algun veí encuriosit que passa per allà. Encorben l’esquena i miren la paret, “Passa, si vols” respons ja per inèrcia i rius quan et diuen “Hauries de cobrar entrada” mentre penses “Si, em dones la idea però si et cobro, m’engegues”. I així van passant els dies d’agost, entre pinzells i pots de pintura, i  lletres de cançons que et porten molt bons records. Quan acabes, reculls, et mires al mirall, estàs tota pintada, morta de son, cansada, però contenta. Després, quan algú et pregunta si pintar et relaxa dius que potser si que pintant et relaxes, però no és només això, hi ha quelcom més que no ets capaç d’explicar però si de percebre i de sentir.

Allò que arriba no cal cercar-ho...

Ens passem la vida buscant coses: l’amor, la felicitat, la plenitud, els amics… i no ens n’adonem que potser, si deixem de buscar, de preocupar-nos, aquestes coses arribaran soles, perquè el temps ho arregla tot, posa cadascú al lloc que li pertoca.

Això vol dir que potser passes la vida al costat d’algú que al final acaba sent molt important per a tu, sense ni adonar-te’n es converteix en part de

 la teva vida. A vegades, coneixes una persona i casualment et fas amb ella des del primer dia, i tot i separar-te’n, quan la tornes a trobar notes que res a canviat. Hi ha cops que coincideixes moltes vegades amb algú i arriba un moment que fas un pas per conèixer com és aquella persona, i veus que tens més coses en comú amb ella del que el pensaves. De tan en tan, te n’oblides d’aquella persona que tot i no coneixe’t des de peita és com si ho fes, perquè ha viscut al teu costat els anys que més has canviat, és més, t’ha ajudat a fer-ho. Aquestes persones s’han introduït a la teva vida, moltes com si formessin part de la teva pròpia família.

Finalment, una tarda plujosa d’estiu, com la d’avui, decideixes mirar per la finestra, observar com les gotes d’aigua van precipitant-se des del cel, una per una, cap al terra, on totes juntes formen un rierol que corre carrer avall.

És llavors quan te n’adones, la teva vida és aquell rierol, format per aquestes gotetes, res seria el mateix sense elles. I de sobte penses, que t’has passat gran part de la teva curta vida buscant quelcom que arriba sol. Llavors arribes a la conclusió que quan deixes de buscar-la i obsessionar-te, la felicitat apareix, la porten totes aquestes persones que són part de tu. Apareix com apareix un raig de sol entre els núvols una tarda plujosa de juliol.