I allà deixes de ser tu...

L’aire bufa, fort, tan fort que s’emporta totes les distraccions, el so d’uns tambors de fons, un paisatge esplèndid i la ment en blanc. El vent et mou els cabells, et a balancejar-te una mica, t’atures, mires cap avall i una pluja de cascavells et recorre per dins. Et sents lluny de tot però alhora aprop. Mires avall, una gran distancia et separa del terra mires el cel, blau amb algun núvol de cotó. Poses el cap recte i envies la mirada a l’horitzó, just al punt on el mar i el cel es confonen, i allà deixes de ser tu, deixes de pensar i sents com si volessis, com si tot ho estiguessis veient des de dalt d’un núvol...