Camins...

La pluja cau, eliminant les petjades dels llocs per on hem passat, eliminant el rastre que hem anat deixant en aquest llarg camí que anomenem VIDA. Caminant per aquest incert i estrany camí, hem de superar proves si volem seguir avançant, a vegades hem d’esquivar obstacles, altres, saltar tanques,  algun cop ens estem dies, mesos  o anys enfilant-nos per una reixa per tal de no caure als paranys, cosa que de vegades és necessari. Caure al buit, al fons de tot, tocar el terra dins de lo més profund i, com si fos un matalàs elàstic, impulsar-nos cap amunt, passant de sobres per damunt d’aquella altíssima reixa que intentàvem escalar.

Arriba un moment en que aquest camí es bifurca en dos, llavors tenim un problema, perquè sabem que aquí res es pot esborrar per tornar enrere, i que si ens equivoquem de camí no podrem retrocedir i agafar l’altre sense deixar rastre, ja que les nostres petjades ja estaran marcades a l’altre camí per sempre.

Hi ha trossos d’aquest camí que resulten formar part del camí d’altres persones, ens fem companyia durant un temps però arriba un moment que cadascú va cap a un costat oposat, és llavors  quan te n’adones que si el destí ha volgut que els nostres camins es creuin, és per quelcom, i que sempre en podem treure la part positiva, aquella que ens fa pensar que realment ha valgut la pena passar per tot el que hem passat.

Caminem, caminem per aquest camí buscant alguna cosa, intentant arribar al final, mirant només endavant, com burros, sense adornar-nos que el final del camí no és res de res, és la mort. No ens adonem del preciós paisatge que tenim al costat i no gaudim dels moments que passem durant aquesta travessia, no ens donem compte que el que realment compte és el viatge, ja que aquest viatge és la vida.