Crònica d'un dia entre pinzells...

Nou del matí, el primer que fas és agafar un pinzell i començar a pintar. Corre l’aire, encara no fa calor, ho prepares tot, mires com ho vas deixar ahir i decideixes per on començaràs avui. Seus al tamboret ja que la paret està arran de terra, mentre pintes estires les cames, les arronses, les creues, per un moment penses que tan de bo poguessis  treure-te-les i posar-te-les, et fan més nosa que servei.  Encens la música, avui sona de fons un disc de La Gossa Sorda, ahir, La Pegatina. Et relaxes i t’evadeixes del món. Ara només existeixes tu, la paret els pinzells  la pintura, res més, poc a poc i anar fent. De tant en tant aquesta tranquil·litat en aquest núvol paral·lel al món s’esfuma uns instants quan apareix algun veí encuriosit que passa per allà. Encorben l’esquena i miren la paret, “Passa, si vols” respons ja per inèrcia i rius quan et diuen “Hauries de cobrar entrada” mentre penses “Si, em dones la idea però si et cobro, m’engegues”. I així van passant els dies d’agost, entre pinzells i pots de pintura, i  lletres de cançons que et porten molt bons records. Quan acabes, reculls, et mires al mirall, estàs tota pintada, morta de son, cansada, però contenta. Després, quan algú et pregunta si pintar et relaxa dius que potser si que pintant et relaxes, però no és només això, hi ha quelcom més que no ets capaç d’explicar però si de percebre i de sentir.