
Nou del matí, el
primer que fas és agafar un pinzell i començar a pintar. Corre l’aire, encara
no fa calor, ho prepares tot, mires com ho vas deixar ahir i decideixes per on començaràs
avui. Seus al tamboret ja que la paret està arran de terra, mentre pintes
estires les cames, les arronses, les creues, per un moment penses que tan de bo
poguessis treure-te-les i posar-te-les,
et fan més nosa que servei. Encens la
música, avui sona de fons un disc de La Gossa Sorda, ahir, La Pegatina. Et
relaxes i t’evadeixes del món. Ara només existeixes tu, la paret els
pinzells la pintura, res més, poc a poc
i anar fent. De tant en tant aquesta tranquil·litat en aquest núvol paral·lel
al món s’esfuma uns instants quan apareix algun veí encuriosit que passa per
allà. Encorben l’esquena i miren la paret, “Passa, si vols” respons ja per inèrcia
i rius quan et diuen “Hauries de cobrar entrada” mentre penses “Si, em dones la
idea però si et cobro, m’engegues”. I així van passant els dies d’agost, entre
pinzells i pots de pintura, i lletres de
cançons que et porten molt bons records. Quan acabes, reculls, et mires al
mirall, estàs tota pintada, morta de son, cansada, però contenta. Després, quan
algú et pregunta si pintar et relaxa dius que potser si que pintant et relaxes,
però no és només això, hi ha quelcom més que no ets capaç d’explicar però si de
percebre i de sentir.